Frente al Palau Robert y estacion de metro de Diagonal. En el Paseo de Gracia.
A principios del siglo XX el crecimiento urbanístico de Barcelona era imparable. La ciudad se ensanchaba y se modernizaba a pasos agigantados. Las afueras rurales iban desapareciendo, y las pequeñas villas colindantes eran absorbidas por la capital.Uno de los mayores símbolos de aquella nueva sociedad moderna que estaba por llegar, era el elegante Paseo de Gracia. Fue allí, en el punto en que el paseo se funde con la Diagonal, donde se vivió un hecho cargado de un fuerte simbolismo.
Corría el año 1908 cuando una encina centenaria -única sobreviviente de aquellos parajes naturales ya desaparecidos- era arrancada de la vía publica tras haber muerto. Aquel árbol sin vida representaba mejor que nadie la Barcelona rural que ya nunca mas volvería. Tal fue el impacto de aquel suceso, que todos los periódicos recogieron la noticia. Se trataba de un árbol muy querido y representativo, que pronto fue sustituido por otra encina para que nunca fuera olvidada.
Y es que aquella encina solitaria desarraigada había sido inmortalizada en 1903 por el genial poeta Jacinto Verdaguer, que le había dedicado una prosa en la publicación La Veu de Catalunya bajo el titulo de "A l'alzina del Passeig de Gracia" (A la encina del Paseo de Gracia) un precioso escrito, sorprendentemente actual que habla de la relación de la naturaleza y el hombre, de la gran ciudad y del mundo rural. Aquel escrito homenajeaba aquella encina que habia podido aguantar los cambios urbanisticos de la gran urbe, quedando como un testigo mudo de la ciudad cambiante.
La nueva encina sigue en pie hoy en dia, con mas de cien años de vida, con una pequeña placa a sus pies que nos recuerda que un día fue inspiración de uno de los mejores literatos del país, Jacinto Verdaguer.
La encina del Paseo de Gracia pasa desapercibida, viendo el incesante ir y venir de la gente. Como dijo Verdaguer "...los hombres que van arriba y abajo de tu sombra: viven deprisa y corriendo, y a los veinticinco años ya son viejos, y a los treinta decrepitos..."
La encina de Verdaguer, se encuentra a unos metros de la estación de Diagonal, muy cerca del Palau Robert y enfrente de la tienda de juguetes Imaginarium.
Incluyo a continuación la reproducción original de la prosa de Jacinto Verdaguer publicada en la Veu de Catalunya el 10 de junio de 1903, se encuentra en catalan ya que no he encontrado ninguna traducción profesional al castellano, es perfectamente entendible, pero intentare conseguir alguna traducción de calidad.
Imagen de un joven Mosen Jacinto Verdaguer - Imagen extraída del articulo sobre su persona de Wikipedia.A l’alzina del Passeig de Gràcia
Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada aquí a la vora d’un passeig i enmig de l’eixamplament
de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del
Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop de la mar. La
Providència t’ha deixat enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com los
empresaris de les vies fèrrees deixen un munturull de terra de cada desmunt, com a testimonis de la feinada feta que diuen als viatgers: “Mirau aon érem i aon som.”
Més, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’aquí,
a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra,
t’escanyoleix i et deshonra?
No enyores aquelles immneses ramades d’ovelles que davallen mandrosament la collada, com
una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva
ombra emparadora i el teu patriarcal redós, i amb sos bels planyívols t’en donarien lo gran
mercès.
No enyores aquells pastors que semblen fets de la teva fusta, amb los esclops ferrats als peus,
amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell del bestiar de llana que
pasturen? Allà tu fores la seva amiga i confidenta; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En
les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en los temperis de l’estiu
los serviries de parallamps i de cabana, mentres ells, acurrucats, passarien lo rosari, o de
genolls en terra demanarien misericòrdia a l’Altíssim.
Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la tirànica moda ciutadana? Aquí, tots los arbres,
inclinant lo cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a les estisores del tonedor, se
deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers per la destral cruel. Aquí no es permet
que un branquilló puge més que l’altre, ni que un arbre aixeque la cresta del seu cimeral, o
estenga los braços de ses branques més que l’arbre veí. Aquí no es permet que els arbres
tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies dels arbres civilitzats del
jardí.
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si
les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta
de l’esporgador? Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver
indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtanos, novella, polida,
endiumenjada i fatxandera?
Tots aqueixos atletes de parada han sigut i són encara criats amb biberons; cap d’ells beu,
comtu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells,
amb l’aigua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la
del temporal que trona, udola i llampega baixant dels Pirineus. Quina saba trobaràs tu en
aqueix passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és un vessant de
muntanya, aon pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra. Lo regueró que
hauries de veure a tos peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; los sients que hi hauries
de tenir són los marges herbosos; tos veïns haurien de ser los penyalars i les cingleres. A tu no
et convenen pas los aires de la ciutat; respiraries millor a l’aire lliure de l’aubaga. Allí te’n farien
d’afalacs los tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit
nits. Allí la tempesta escabellada te bressaria entre sos negres braços i lo rúfol torb te cantaria
la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos que s’adorm.
Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots los
partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueixa costum que tens de guardar les fulles d’un
any per l’altre, aquí no és seguida per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre.
Aquí los arbres menos luxosos, fins los més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i
flamanta a cada primavera, i ells mateixos faran córrer que no tens sinó un trajo per presentarte
al públic.
Això de ser jove cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc s’estila entre els arbres. Los
del passeig fan com los homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen de pressa i corrent,
i a vint-i-cinc anys són vells, i a trenta són decrèpits. Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes
vegades los vegeres canviar en aqueixa via? Quantes los veuràs canviar encara si et deixen
envellir? Més, si creixes gaire, si eixamples gaire ta copa, no et deixaran pas morir de vellor, te
faran la corretgeta.
de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del
Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop de la mar. La
Providència t’ha deixat enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com los
empresaris de les vies fèrrees deixen un munturull de terra de cada desmunt, com a testimonis de la feinada feta que diuen als viatgers: “Mirau aon érem i aon som.”
Més, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’aquí,
a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra,
t’escanyoleix i et deshonra?
No enyores aquelles immneses ramades d’ovelles que davallen mandrosament la collada, com
una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva
ombra emparadora i el teu patriarcal redós, i amb sos bels planyívols t’en donarien lo gran
mercès.
No enyores aquells pastors que semblen fets de la teva fusta, amb los esclops ferrats als peus,
amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell del bestiar de llana que
pasturen? Allà tu fores la seva amiga i confidenta; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En
les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en los temperis de l’estiu
los serviries de parallamps i de cabana, mentres ells, acurrucats, passarien lo rosari, o de
genolls en terra demanarien misericòrdia a l’Altíssim.
Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la tirànica moda ciutadana? Aquí, tots los arbres,
inclinant lo cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a les estisores del tonedor, se
deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers per la destral cruel. Aquí no es permet
que un branquilló puge més que l’altre, ni que un arbre aixeque la cresta del seu cimeral, o
estenga los braços de ses branques més que l’arbre veí. Aquí no es permet que els arbres
tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies dels arbres civilitzats del
jardí.
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si
les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta
de l’esporgador? Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver
indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtanos, novella, polida,
endiumenjada i fatxandera?
Tots aqueixos atletes de parada han sigut i són encara criats amb biberons; cap d’ells beu,
comtu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells,
amb l’aigua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la
del temporal que trona, udola i llampega baixant dels Pirineus. Quina saba trobaràs tu en
aqueix passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és un vessant de
muntanya, aon pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra. Lo regueró que
hauries de veure a tos peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; los sients que hi hauries
de tenir són los marges herbosos; tos veïns haurien de ser los penyalars i les cingleres. A tu no
et convenen pas los aires de la ciutat; respiraries millor a l’aire lliure de l’aubaga. Allí te’n farien
d’afalacs los tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit
nits. Allí la tempesta escabellada te bressaria entre sos negres braços i lo rúfol torb te cantaria
la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos que s’adorm.
Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots los
partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueixa costum que tens de guardar les fulles d’un
any per l’altre, aquí no és seguida per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre.
Aquí los arbres menos luxosos, fins los més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i
flamanta a cada primavera, i ells mateixos faran córrer que no tens sinó un trajo per presentarte
al públic.
Això de ser jove cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc s’estila entre els arbres. Los
del passeig fan com los homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen de pressa i corrent,
i a vint-i-cinc anys són vells, i a trenta són decrèpits. Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes
vegades los vegeres canviar en aqueixa via? Quantes los veuràs canviar encara si et deixen
envellir? Més, si creixes gaire, si eixamples gaire ta copa, no et deixaran pas morir de vellor, te
faran la corretgeta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario